Avui, durant la redacció de la justificació del meu Treball de Fi de Grau, he entrat en una crisi existencial sobre com fer-ho, quina era la meua motivació i perquè aquest treball. Curiosament, i a diferència de la resta del TFG, el motiu no ha sigut el treball en si, ni la pressió que aquest sobre mi pel fet de ser un treball amb molt de pes.
Tota la crisi existencial ha vingut pel fet de no saber parlar sobre la masculinitat, o sobre per què m'interessa fer-ho. Mai he tingut una educació institucional centrada en una perspectiva de gènere, ni tan sols en el meu propi autoconcepte. Què era per mi ser home quan era petit? Per què ningú em va ajudar en aquell moment a veure'm amb una perspectiva distinta? Aquesta falta d'educació aterrada al dia a dia ple de reflexions i mals de cap, provoca que dies com aquests, on he d'exposar en un document escrit allò del que moltes vegades parle, em supose una crisi.
No soc una persona massa masculina, no tinc problema en trencar els estereotips que m'atrabessen per tenir un tros de carn penjat. Però aquests sí que m'afecten, i aquesta és la prova. No sé parlar sobre la masculinitat, perquè el fet que la masculinitat tradicional estiga en cada racó, provoca que no siga capaç de cagar-me en ella, sense sentir que estic actuant en favor d'aquesta.
No puc parlar de masculinitats múltiples, perquè és un fet irreal i reproductiu d'allò que cal enderrocar. Però sí que vull parlar de les pors i conseqüències de trobar-se fora d'eixe sentiment de superioritat que la masculinitat dona als homes, en totes les seues lletres. Ser crític amb la masculinitat provoca que veure notícies sobre violència de gènere, o escoltar les vivències de companyes amb homes assetjadors amb una simple mirada, em fessen sentir incòmode. No amb la persona que m'ho està contant, amb el meu gènere, amb la meua construcció social. Soc conscient que la meua aparença física provoca por, tinc cos d'home, i l'estigma sobre aquest és molt present, i amb tota la raó. Però parlar de masculinitats suposa parlar dels homes i, moltes vegades, no ens ho mereixem. Dol cada dia que veig com companyes sofreixen amb els homes, i estic segur que jo mateixa he fet sofrir alguna per ser home. Igual que hauré fet mal a altres homes, per la mateixa raó, per ser home. I això em fa por, em dona angúnia contínua. No he aprés a autogestionar eixa sensació, perquè en cada moment se'm demostra que no puc fer-ho.
La masculinitat positiva (sempre amb perspectiva destructiva de la mateixa), comporta aquest dolor, aquesta incomoditat per ser d'un gènere, d'un gènere que assassina i incòmoda. Què puc fer amb aquestes sensacions quan són completament justificades? De vegades reflexione sobre si posar nom a una masculinitat com aquesta, a una masculinitat que dol i xoca amb el seu propi gènere. Masculinitat autofustigadora?
Crec que és necessari que altres persones amb gènere masculí, les quals podríem considerar el futur, tinguen accés a una educació que els expose aquesta realitat, incòmoda, però necessària.
I sí, escriure tot això m'ha fet augmentar la meua crisi existencial, però ja no sé què fer amb ella.
